He volgut esperar 24 hores per reflexionar sobre l’editorial conjunt publicat per dotze diaris del Principat en relació a l’Estatut i la possible sentència del Constitucional espanyol. No és pas la meva intenció aigualir la festa col·lectiva que sembla haver provocat, però sí que considero imprescindible un anàlisi crític fet des d’una òptica rupturista. En cas contrari, correm el risc que s’imposin un seguit d’idees que, sota una retòrica més o menys agosarada, ens volen mantenir enquistats en el famós “peix al cove”.
Crec sincerament que el més destacat del famos editorial són les reaccions que ha generat, unes reaccions furibundes que mostren un cop més com la majoria d’opinadors, polítics i mitjans espanyols perden qualsevol capacitat d’anàlisi racional en tot allò referent a Catalunya. Serveix, doncs, com a enèsima constatació empírica de la nul·la voluntat de reconèixer els Països Catalans com a subjecte polític diferenciat. Cap novetat.
Pel que fa al contingut el text realitza un anàlisi autonomista del moment actual. Si voleu, un anàlisi amb un to més elevat del que ens tenen acostumat els mitjans del nostre país. Sent molt generosos ho podríem titllar d’“autonomisme combatiu”, però res més. En un moment en què el catalanisme polític i social s’ha centrat cada cop més en assolir l’exercici del dret a l’autodeterminació, constatant la inviabilitat de la via autonomista, aquesta oda a les bondats dels pactes polítics estatutaris entre Catalunya i Espanya resulta desfasada.
Si el text no hagués estat presentat amb la posada en escena que ha tingut (certament contundent i inaudita ) estic segur que moltes persones que l’han aplaudit com un gest gairebé revolucionari n’haurien fet una lectura més realista. El text parla de “la complexitat espanyola”, d’acceptar la “maduresa democràtica d’una Espanya Plural”, de “l’esperit de la transició” o dels pactes que “han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya”. Són precisament aquestes idees les que ens han portat fins al carreró sense sortida actual. La solució doncs no la trobarem en les velles idees polítiques que pretenien trobar un encaix amb un Estat que el que busca és la nostra assimilació. La solució precisament consisteix en deixar de buscar l’encaix amb Espanya i França i buscar el nostre encaix amb el món.
No ens fem trampes al solitari. Algú creu que els principals grups empresarials que hi ha darrere dels diaris implicats tenen cap intenció de fer avançar decididament el país cap a la seva llibertat? Estic més que convençut que aquesta reacció respon , precisament ,a un intent desesperat d’evitar una situació que ens porti al trencament definitiu de “l’status quo”. De motius per haver defensat la “dignitat de Catalunya” els darrers 30 anys en trobaríem a cabassos, en canvi només apareixen quan s’està generant un consens social al voltant de l’independentisme. Casualitat?
Als independentistes ens trobaran sempre a l’hora de defensar la dignitat dels Països Catalans, però no ens empassem que defensar la dignitat vulgui dir demanar a la Justícia Espanyola que no retalli allò que ja ha estat retallat per els quatre costats molt abans d’arribar al referèndum. La dignitat d’un poble que ha estat sotmès, espoliat i perseguit es defensa lluitant per la seva llibertat. Es defensa fent que els seus ciutadans i ciutadanes puguin decidir lliurement el seu futur. Per quan una editorial en aquest sentit?
Per la dignitat de la nostra nació: independència!
Gerard Coca, portaveu nacional de les JERC
